Cinc grans llacunes artificials, sota un centenar d’aparells d’aire condicionat, dominen una gran sala a les fosques on la temperatura i la humitat són elevades, i la sensació d’aclaparament, més. Així, amb la instal·lació The third paradise perspective, firmada per la fundació de l’artista Michelangelo Pistoletto, la Biennal d’Arquitectura de Venècia rep el visitant. Sovint es parla de la crisi climàtica que en el futur dificultarà la nostra vida. Però aquest futur distòpic ja es pot sentir en aquesta sala.
La Biennal d’Arquitectura del 2025, que s’obrirà al públic aquest dissabte (fins al 23 de novembre), es titula Intelligens. Natural. Artificial. Collective , i té per comissari Carlo Ratti. Es proposa de respondre al desafiament climàtic amb recursos arquitectònics que integrin els mitjans naturals, els propis de l’era de la intel·ligència artificial i la força de la col·lectivitat i del treball coordinat.
Carlo Ratti és el comissari d’aquesta edició, que presenta una selecció particularment pintada de coloraines a l’Arsenale
La segona sala s’obre amb The other side of the hill , un gran amfiteatre semicircular que reflecteix el creixement de la població mundial, factor determinant del desordre climàtic. Si va caldre esperar fins a inicis del segle XX per arribar als mil milions d’habitants, 125 anys després ja anem cap als 8.000 milions. Això desaconsella continuar construint com fins ara (de fet, els blocs de la graderia són de material reciclable extret de la llacuna). I al darrere s’especula amb una altra mena de construcció, en aquest cas amorfa i inspirada en la tasca dels bacteris. “Els bacteris –diu Mark Wigley, un dels signants de la peça– tenen coses per ensenyar-nos: són eficients i comparteixen coneixement”.
“El futur de l’arquitectura no és en el control de la natura, sinó en la col·laboració amb ella”, es llegeix més endavant. A la seva instal·lació Stonecrust , Andrés Jaque alerta sobre l’ús extractiu que fem de les pedres. I dona una notícia: el regne mineral no està fet de material inert. Les pedres no són mortes, perquè són un ecosistema capaç de segrestar carboni de l’atmosfera. “Caldria cuidar-les –diu Jaque– com es cuida un jardí”.
Altres firmes espanyoles com les d’Antón García Abril o Benedetta Tagliabue contribueixen en aquest apartat centrat en el natural, que inclou una sorprenent instal·lació, La capella de l’elefant , formada per arcs catenaris fets amb maons rodons, fabricats amb excrements de paquiderm.
A aquesta secció la segueix la destinada a l’artificial, en què Kate Crawford i Vladan Joler ofereixen el seu Calculating empires: a genealogy of technology and power since 1500 , amb un mapa exhaustiu sobre comunicacions i computació, sobre control i classificació, des del segle XVI fins a l’actualitat: de la impremta als algoritmes i la generació automatitzada. Un exemple d’això últim és la instal·lació següent, que crea espectaculars i acolorides imatges artificials després de processar, combinar i animar cent milions de fotos de flora i
fauna.
Les propostes de futur abunden: des del disseny d’un reactor nuclear innovador dissenyat per Pininfarina, de tot just cinc metres d’ altura, que funciona amb residus de reactors nuclears convencionals, reciclables per a aquest ús unes vint vegades, fins a una variada selecció de robots alimentats amb intel·ligència artificial. Un d’aquests robots, més aviat un humanoide, obra de Luc Steels, respon qualsevol mena de preguntes i és capaç d’enumerar els sentiments que motiven les expressions facials de qui li pregunta. Un altre toca un instrument de percussió seguint les notes que els visitants toquen en un altre. També s’adona d’altres robots, aquests armats per l’ ETH de Zúric i altres universitats, que executen tasques del món de la construcció, com la gestió de restes, l’emmotllament de materials i la construcció d’una gran malla metàl·lica a càrrec d’un robot que s’hi queda tancat.
L’últim tram de l’exposició a l’ Arsenale, potser excessivament pintada de coloraines aquest any, es dedica al Col·lectiu i s’obre amb un expressiu vídeo de Yan Arthus-Bertrand sobre el món dels castellers. Tot seguit, dos artesans de Bhutan graven arabescos amb gúbies sobre un futur teginat
de fusta, assistits per un robot que raspalla amb precisió
les restes d’encenalls. Aquesta instal·lació viva porta la firma de Bjarke Ingels, Laurika Cohnkitoui i Arata Mori.
Carlo Ratti, comissari de la Biennal, s’afegeix a aquest apartat amb el seu projecte per a una plaça flotant a Venècia. I Caterina Miralles el tanca amb un vídeo en què documenta la vida a la llacuna, des de la tasca dels pescadors tradicionals fins a la dels funcionaris que operen en el seu tecnificat control.
L’última secció, anomenada Out, recull diferents muntatges relacionats amb la idea que no hi ha planeta B, i que és més fàcil fer habitables els pols, l’oceà o el desert més tòrrid que l’espai exterior, on tot i això es poden desenvolupar investigacions aplicables a la Terra.
Fora de l’ Arsenale tenim la prova del que diem: el prototip d’habitatge creat pels xilens Pamela Prado i Pedro Ignacio Alonso per al desert d’ Atacama, capaç de refrescar-se amb els vents de la zona i d’obtenir aigua a partir de la boira. També a l’exterior del recinte, altres instal·lacions es fixen en Venècia i en la necessitat de millorar els accessos a l’aigua. Per exemple, la de la Fundació Norman Foster, que, amb el suport de Porsche, proposa una nova rampa d’accés als vaporettos , un túnel platejat i transparent. O la d’ Aaron Betsky, que purifica l’aigua de la llacuna amb plantes i la serveix després per preparar una tassa de cafè. O una altra que aspira a reintroduir els grills a Venècia.
Aquest any, el pavelló central de la Biennal és tancat. També ho eren ahir, per altres motius, els de Rússia, Israel o Veneçuela. Però als Giardini hi destacaven els d’ Espanya (vegeu la pàgina següent); Dinamarca, que ha aprofitat les obres de reforma en curs per construir mobiliari amb residus i així demostrar a la pràctica la conveniència del reciclatge; o el Regne Unit, que envolta el seu pavelló neoclàssic amb una gelosia massai feta amb recursos naturals i, a dins proposa una línia britànica per a la reparació geològica.
Tanquem aquesta crònica precipitada i incompleta amb una menció al pavelló alemany, la recopilació de dades del qual, elegantment presentades, sobre l’augment de les temperatures inclou, entre d’altres, les següents: a Düsseldorf van arribar l’estiu passat a nivells propis de Dubai; a Espanya vam tenir al juliol una mitjana de 32 graus, a l’ Acròpolis van arribar a superar els 43... i en una de les habitacions d’aquest pavelló, que està climatitzada a 38 graus, pot visualitzar-se com s’escalfa el cervell dels humans a aquesta temperatura, en una atmosfera que no desmereix, quant a aclaparament, les sensacions de la sala descrita al primer paràgraf d’aquest text.