L’ésser humà no ha observat visualment el 66% del planeta que habita a causa del gran forat negre del coneixement que hi ha sobre l’oceà. Només hem vist el 0,001% del fons marí profund en més de 70 anys d’exploració, segons un estudi pioner publicat a Science Advances per investigadors d’ Ocean Discovery League, una organització dedicada a l’exploració científica creada per la biòloga nord-americana Katy Croff Bell. Aquest treball revela que, tot i que les profunditats d’entre 200 i 6.000 metres ocupen el 90% del mar, en realitat només n’hem vist l’equivalent a la meitat de la província de Tarragona.
Fins ara no s’havia fet cap avaluació del desconeixement d’unes aigües que, recorden els autors, no només sustenten ecosistemes variats, sinó que també regulen el clima, produeixen oxigen, capten CO2i, fins i tot, proporcionen importants descobriments farmacèutics, entre molts altres avantatges per a la salut de la vida planetària. “Sabem tan poca cosa sobre les profunditats oceàniques que no sabem quins beneficis potencials pot brindar a la humanitat aquest ecosistema abans que
el fem malbé. Tampoc no comprenem els impactes nocius que l’activitat humana té en aquestes profunditats oceàniques i com això podria afectar la producció d’oxigen, la captura de carbo-
ni i altres sistemes terrestres
crítics”, apunta a La Vanguar-dia Susan Poulton, una de les
autores.
Es fan poques immersions profundes i la majoria sempre són als mateixos llocs
A partir de dades d’unes 44.000 immersions des del 1958, en aigües de 120 països, els resultats d’aquest treball mostren l’estimació global més completa del que s’ha vist. I revelen que gairebé un 30% de les imatges existents ja són de fa 45 anys, en blanc i negre i de baixa resolució. A més a més, un 65% de les observacions visuals s’han fet a menys de 200 milles nàutiques de tres països: els Estats Units, el Japó i Nova Zelanda. De fet, el 42% de les immersions van ser a Amèrica del Nord, i un 1,6%, a l’ Àfrica. Per això, assenyalen que “hi ha un clar biaix geogràfic del que es coneix”, malgrat que observar és fonamental per conèixer la vida marina i comprendre’n les interrelacions, una cosa no possible des dels satèl·lits.
Els investigadors han conclòs que s’han observat 3.823 km² d’un llit marí que ocupa 360 milions de quilòmetres quadrats. És a dir, el 0,001% conegut. L’estudi també destaca que hi ha una gran bretxa entre el que s’ha observat dels uns i els altres hàbitats. Troben que hi ha gorges i dorsals oceàniques que han estat objecte d’importants investigacions, mentre que les planes abissals i les muntanyes submarines es mantenen inexplorades. I en posen exemples: mentre que s’ha baixat a observar reiteradament el canyó de Monterrey dels EUA (més de 3.500 vegades), hi hauria més de 9.000 canyons oceànics que no s’han vist cap vegada.
Malgrat aquest coneixement tan petit, la comunitat científica només disposa d’aquesta informació per inferir com funciona aquesta gran part del planeta, de manera que subratllen “la urgent necessitat” d’una exploració integral i global abans d’emprendre activitats que puguin impactar els fons.
Però aquesta investigació també destaca que el ritme actual a què explorem aquest gran espai ignot és insuficient. Amb unes mil plataformes per observar tot el fons oceànic, que cobreixen uns tres quilòmetres quadrats a l’any, calen més de 100.000 anys per visualitzar-lo tot una sola vegada. “El problema és que la majoria dels vehicles d’immersió profunda costen entre centenars de milers i desenes de milions de dòlars, osa que els fa inaccessibles per a la majoria dels investigadors del món. Necessitem invertir en sistemes de recopilació i anàlisi de dades més assequibles i accessibles per comprendre més bé el fons marí i prendre decisions responsables sobre el seu ús i protecció”, comenta Poulton.
Sobre aquest treball, l’expert en la biodiversitat de les aigües profundes Erik Simon Lledó, de l’ Institut de Ciències del Mar ( ICM-CSIC), assenyala que, si bé és possible que se’ls hagin escapat immersions, “es demostra que la biodiversitat dels fons abissals rep poca atenció científica, encara que sigui l’ecosistema més gran de la Terra”. “És difícil calcular la gran quantitat d’espècies i funcions que ens falta descobrir o saber si ho podrem aconseguir abans que el canvi climàtic també hi arribi amb força”, afirma.