Anar de Sant Pere (per Sant Pere de les Puel·les) a Sant Pau (per Sant Pau del Camp) era l’expressió popular que indicava anar d’un extrem a l’altre a Barcelona. La frase es va encunyar a finals de l’edat mitjana per crear una via sacra en la Setmana Santa barcelonina, intentant imitar el pelegrinatge romà per les sette chiese . Un recorregut que purificava cadascú interiorment i creava així concòrdia socialment.
Ahir va començar el conclave. En termes civils, diríem que es desenvoluparà l’elecció en diverses voltes, fins a substanciar un candidat de consens. O, si més no, un que no sigui de dissensió. D’aquí el sistema, anomenat decantazione , que intenta convertir –de manera natural– l’opció més votada en l’opció més acceptada, perquè sigui així l’opció més encertada. És el que comporta organitzar conclaves des de fa vint segles.
S’intenta convertir l’opció més votada en l’opció més acceptada perquè així sigui la més encertada
Ha arribat l’hora de la veritat. Dilluns va ser el dia clau. Per fi els cardenals van
actuar de manera col·legiada, parlant més enllà de les seves procedències geogràfiques o grups d’afinitats. Van pensar finalment sub specie aeternitatis (no oblideu sant Agustí aquests dies), en el bé de
l’ Església en conjunt i no
en les seves preferències i
opinions. Seran jutjats per la història, no pels mitjans de
comunicació.
Com dirien els gitanos, mestres en intuïció, des de dilluns “ja està tot el peix venut”. No els faltaria raó, doblement. En primer lloc, perquè hi ha set noms clars que tots perceben com a candidats, entre ells un d’espanyol (amb sabor de mar). En segon lloc, perquè s’elegeix el successor de sant Pere, primer bisbe de Roma, pescador a qui van ensenyar que anar mar endins garanteix omplir les xarxes.
Tal va ser el consens de dilluns que el col·legi cardenalici, per primera vegada en la seva història, va ser capaç de fer públic un comunicat conjunt abans de l’inici del conclave per demanar per la pau. Tal com la concep l’ Església, la pau exterior només és possible després de la pau interior, i aquesta al seu torn està vinculada a la justícia (“una pau justa”, cosa que descavalca cert papable italià).
Al contrari que el comunicat conjunt del dia 30, quan demanaven docilitat a l’acció de l’ Esperit Sant dient que “és a Ell a qui hem d’escoltar”, per a la qual cosa detallaven el mitjà: la humilitat. En l’encriptat llenguatge vaticà, això significa que, efectivament, l’han assolida. Ara ja hi ha serenitat per elegir sense més preferències que les del bé comú de l’ Església.
Ahir, a la missa proeligendo pontifice , el cardenal Re, degà del col·legi cardenalici, va demanar que els egos ja desterrats s’obrissin a la voluntat de Déu per a la seva Església, la motivació final als assistents, que des de dimarts resideixen a la casa de Santa Marta. I
van entrar a la Capella Sixtina invocant finalment santa
Maria, en la seva advocació d’auxiliadora dels cristians. Una altra gest envers un altre dels papables .
Finalment ha prevalgut el seny. Les reformes empreses pel papa Francesc ja no tenen marxa enrere, però necessiten ser consolidades i harmonitzades. El discerniment no estava en les categories polítiques de dreta i esquerra, sinó d’autenticitat, credibilitat, compromís, transcendència. Des de l’ Amèrica del Nord a l’Àsia del sud, com dos dels papables .
Llegir els signes dels temps per inculturar el missatge evangèlic i posar en el centre les persones, especialment les necessitades d’ajuda de qualsevol tipus. El cardenal Omella ho ha deixat clar en el seu missatge abans del conclave: “L’objectiu és ser profundament fidels a l’ evangeli. No podem deixar de ser una Església en sortida, missionera i que s’acosti als allunyats”, fins i tot si hi ha la Mediterrània pel mig, a cavall de la qual viu un altre dels papables .
I per a això fa falta una actitud proactiva. L’ Església troba la seva fortalesa en l’acció, no en la reacció. És la institució més antiga del món i la més estesa, que entén la unitat sense uniformitat. És una realitat bimil·lenària que porta esperança en nom de Déu. “Només l’amor és digne de fe”, va dir un teòleg alemany.
La tradició diu que a la basílica romana de Santa Maria la Major, on ja descansa el papa Francesc, va nevar un mes d’agost. I diu l’actualitat que en un molt breu espai de temps hi haurà un fum igual de blanc sortint per la xemeneia de la Capella Sixtina. Dels set papables que hem descrit només en pot quedar un: l’acceptat pels catòlics com aquell “que ve en nom del Senyor”.