L’esport no és aliè als malbarataments en obres públiques d’aquest país, vici practicat per tots els partits polítics. El truc és simple: n’hi ha prou amb un esdeveniment en l’horitzó que il·lusioni la població –pel civil o pel criminal– per erigir recintes condemnats a la solitud o les reformes oneroses (vegeu pistes d’atletisme en camps futbolers). És el cas de La Cartuja de Sevilla, estadi que només les finals de Copa del Rei rescaten de l’oblit. Els qui el van perpetrar estan de xamba perquè el Reial Madrid i el FC Barcelona disputen aquest dissabte una final cridada a marcar la temporada.
El Reial Madrid gaudeix d’un avantatge psicològic: certifiquem per nefasta la seva temporada, com a càstig a la supèrbia d’un club capaç de menysprear qualsevol títol nacional si guanya la Lliga de Campions. No hi ha cap altre cas en el panorama europeu en què valgui tant un títol europeu i tan poc els nacionals. D’aquí l’atmosfera de fracàs malgrat les opcions de doblet.
Per a la vella guàrdia del barcelonisme, aquesta final és justícia: el Reial Madrid ja no menysprea la Copa
Històricament, el Barça és l’equip coper. No només pel nombre de títols, sinó per la relació sentimental amb una competició que va compensar els anys de plom , les males temporades o les desgràcies astrals tal que segrestos o motins. Convindria transmetre a les generacions barcelonistes aquest afecte per la Copa del Rei, la redempció salvadora per als qui només guanyàvem per a enrabiades amb el Barça als anys seixanta i primera meitat dels setanta.
El desavantatge per al FC Barcelona és la inèrcia de favorit i una eufòria prematura: el Reial Madrid no pot aspirar al triplet, el FC Barcelona, sí. Cada aficionat blaugrana administra el panorama a la carta. N’hi ha que ja firmen de perdre dissabte i guanyar la Lliga, els qui veuen senzill o ineluctable guanyar-ho tot o donen per bona una Lliga de Campions sense Copa ni Lliga, com si en lloc de culers fossin merengues .
La final de Sevilla és més important del que sembla. És l’últim tren per al Reial Madrid i la primera estació per a un descarrilament blaugrana, amb símptomes recents de fatiga, però amb l’encert –propi de campions– de guanyar els partits sense jugar de manera excelsa. Qui conquereixi la Copa del Rei guanyarà punts a la Lliga, qui perdi la final perdrà gas la resta de la temporada.
Per a la vella guàrdia del barcelonisme, som davant la constatació que el màxim rival, que ha menyspreat històricament la Copa, es mor ara per poder guanyar-la. L’anomenada “justícia poètica”. Ja no és un títol menor –com la final de les ampolles, el gol d’ Alfonseda o el xut forçat de Marcos–, sinó una cura d’humilitat. No ens equivoquem celebrant tant aquells gols...
