L’infern és a la zona de jocs infantils del Turó Park? Portem una bèstia a dintre? Són preguntes inquietants que ens llança a la cara l’adaptació catalana d’ Un déu salvatge, l’obra de teatre de Yasmina Reza que planteja la trobada civilitzada entre dos matrimonis burgesos perquè el fill d’un li ha trencat amb un pal dues dents al fill de l’altre i cal solucionar les coses parlant davant unes tasses de cafè i un pastís de fruita. Què passaria si, desinhibits, comencéssim a dir el que realment pensem?
Basat en un incident real que li va succeir al fill d’una amiga de Reza, l’obra, dirigida en aquest cas per Pere Arquillué i interpretada per ell mateix, Laura Conejero, Laura Aubert i Ivan Benet, posa cara a cara una parella d’aparença més conservadora –ell, advocat d’una farmacèutica, intenta tapar l’escàndol d’un medicament que té efectes devastadors en aquells que se’l prenen– i una altra que respon als arquetips del progressisme, ja que, tot i ser els pares de l’agredit, promouen activament el diàleg (la molt conscienciada Montserrat fins i tot ha escrit un llibre sobre la tragèdia de Darfur).
En el decurs de l’acció, impulsada per la ingesta d’alcohol, a l’espectador li resultarà molt difícil escatir quin dels quatre personatges és menys animal, perquè l’instint es va imposant a la raó en tots ells.
Què passaria si, desinhibits, comencéssim a dir el que realment pensem?
El més cridaner és que l’obra ha adquirit avui una significació nova que quan es va estrenar el 2006. Llavors ens semblava impossible que algú del nostre entorn verbalitzés les bestieses que diu el personatge encarnat per Arquillué, que, en veure a la televisió que els famosos “adopten negrets”, esclata: “Vaig estar a punt de comprar-me un pòster del Ku Klux Klan!”. Mirant fixament una Montserrat a punt de l’atac de nervis, li crida: “Formes part de la mateixa categoria de dones, les dones compromeses, les que solucionen els problemes. L’únic, que no és això el que ens agrada de les dones. El que ens agrada de les dones és la sensualitat, la bogeria, les hormones! Les dones que fan ús de la seva lucidesa, les guardianes del món, ens destrempen... Fins i tot ell, el pobre Miquel, el teu marit, està destrempat!”.
Lee tambiénSi poguéssim, s'hauria de llegir el llibre sobre Bretón?
Tot això era, el 2006, una caricatura, una exageració, però avui podria signar-ho –en un vídeo d’ Instagram amb musiqueta– qualsevol influencer de la masclosfera.
Aprofitant que queda una setmana llarga de funcions al Goya, podem mirar-nos en aquest mirall temible. A les altres butaques, veurem riure la gent a cor què vols amb les frases d’Arquillué, però dubtarem una mica si alguns ho fan pels motius equivocats.
