El suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) és d’aquells pocs escriptors que atreuen multituds a l’estil de les estrelles de la música o el cinema, amb cues massives, crits i persecucions. La presentació, aquest dilluns a Barcelona, de la seva nova novel·la, La catastròfica visita al zoo (La Campana / Alfaguara), va ser molt civilitzada perquè el públic va haver d’inscriure’s prèviament i hi havia control de seguretat a la porta. Una mica abans de l’acte, va atendre aquest diari al seu hotel.
Repte
Per què escriure sempre la mateixa novel·la, com un hàmster saltant en una roda?”
Aquesta novel·la, sobre un grup de nens que investiguen qui ha inundat la seva escola, és molt diferent de les seves altres obres. Per què?
I per què no? Per què hem d’escriure sempre la mateixa novel·la? Per què hem de ser com un hàmster saltant en una roda que no para de girar i girar? Això és precisament el que la creació no vol. La creació ens porta sempre a una altra banda. Amb tot l’èxit dels meus llibres anteriors, i la relació que he establert amb els meus lectors, en el moment en què m’adono que serà una cosa ben diferent, òbviament sorgeix l’ansietat...
Vaja, fins i tot Joël Dicker pot angoixar-se!
Sobretot Joël Dicker! Em vaig plantejar moltes preguntes: la gent el llegirà? Els agradarà? Què he de fer? Què no he de fer? I, al final, em vaig adonar que l’important és ser autèntic. Fer el que vols fer.
Però sí que hi trobem alguns elements característics de la seva obra. Per exemple, hi ha molts girs en la trama, i una investigació gairebé policial. És molt Dicker, encara que alhora molt diferent.
Això és el que volia, també. S’insereix en una continuïtat, és una altra etapa, una altra cosa, però alhora hi ha un ADN que és el meu, vols saber què vindrà, vols passar les pàgines...
¿Aquest llibre és una espècie d’homenatge a les novel·les juvenils, amb grups de nois que viuen aventures com Els Cinc, Els Set Secrets, Els Tres Investigadors d’Alfred Hitchcock...?
Homenatjo el que ens va fer néixer el cuquet per la lectura. En el meu cas, El comte de Montecristo de Dumas, L’illa del tresor de Stevenson, Jules Verne... I, sobretot, Roald Dahl i Dick King-Smith. Aventures emocionants de gent corrent que ens fan sortir de l’ordinari.
Per què nens especials?
Aquest és el tema clau: definir la normalitat, ja que la norma és una cosa que canvia constantment. Al principi, tenia la narradora, la Joséphine, i volia que participessin en la història tots els nens de la seva classe. A Suïssa una classe té 15 o 20 alumnes. No podia tenir tants personatges, el lector els oblidaria... Sis no està malament, em vaig dir. I com justifico que és una classe de sis? Se’m va ocórrer que fos una escola de nens especials.
La imatge que dona dels pares no és gaire bona...
Els pobres pares són com al·legories. És a dir, representen el món dels adults. Al cafè, a l’hotel, al supermercat, al carrer, al cotxe... Per exemple, abans de venir aquí era en un taxi i el conductor s’ha posat a insultar un altre taxista que s’havia saltat un semàfor... Jo també ho faig quan condueixo, insulto molt, ho confesso. Crec que tots embogim quan conduïm.
És per a lectors joves, i una de les seves novel·les més polítiques.
És veritat. Tinc més llibertat amb la veu d’un nen que amb la d’un adult. Els nens poden dir el que vulguin, poden dir a algú que veuen a l’autobús: “Vaja! Ets molt molt vella”, i fer riure la senyora. Tenen aquesta classe de frescor.
Canvia el seu tipus d’humor, aquí més basat en jocs de paraules.
Em vaig dir: si venen a dir-me que és intraduïble, mala sort. Però n’han sortit airosos.
Els seus personatges fan un curiós referèndum. Vostè què votaria, pizza o bròcoli?
Pizza, definitivament! Aquesta escena és més profunda del que sembla. Els nens ens estan dient que la democràcia és important, que cal votar. Si no votes, distorsiones i debilites la democràcia. A Ginebra, la participació ronda de vegades el 35%. Això significa que el 65% de la gent no va a les urnes. Fem molts referèndums i, si tothom vota i perds, et dius: “La democràcia és així”, pots acceptar-ho. Però si, com passa, ha votat molt poca gent, et dius: “Espera, no, no accepto el resultat, perquè no estem segurs que representi el que la gent vol realment”. Crec que ens embranquem en debats polítics complexos, i hauríem de començar pel més simple, que és realment això: cal votar.
Un altre tema del llibre és la censura. Tenim un problema amb això?
La pregunta clau, per mi, és: qui té dret a censurar? La censura existeix i està regulada per llei, és una cosa que pot fer el Govern, prohibir una manifestació, un espectacle, la projecció d’una pel·lícula, el que sigui, segons criteris legals. I, si no hi estàs d’acord, pots recórrer a un jutge. Això és el sistema, això és la democràcia. Però avui dia ho veiem a les xarxes, tothom vol ser censor, els pares, els veïns, els ciutadans... la gent vol tenir un paper que no els correspon.
Quin creu que és la principal característica de la Joséphine?
Representa l’autosacrifici, la voluntat de portar una cosa fins al final. És l’abnegació. Jo ho comparteixo.
L’Artie...
Ell és un hipocondríac i jo també ho soc una mica. Sap què diu l’epitafi d’un hipocondríac?
No...
“Us ho havia dit”, ha ha. Al meu hi dirà això.
En Thomas és karateka, vostè boxejador...
Compartim la passió per l’esport de combat. Cada vegada que dona un cop de puny, és per defensar algú. No dic que estigui bé, ell és un justicier.
L’Otto?
Soc, com ell, un fanàtic del diccionari. M’alegra buscar paraules.
En Giovanni, el milionari, no és vostè, veritat?
No, no, però la seva àvia sí que és la meva, que es passa el dia asseguda davant de la televisió veient Colombo i altres sèries.
I en Yoshi, que no parla gens.
Hi ha un costat meu molt callat i discret, és difícil d’imaginar perquè sempre ens trobem en entrevistes i, esclar, no deixo de parlar.
