L’escena és de dimecres al matí, a la sessió de control del Congrés. Pedro Sánchez parla amb Patxi López. Per darrere, pujant l’escala, apareix Santos Cerdán, que gairebé instintivament, com tantes altres vegades, fa la temptativa de saludar Sánchez amb un toc amistós a l’espatlla. Però si revises la imatge, al VAR s’aprecia que el contacte no s’arriba a produir. Per prudència o vergonya, no ho sé. Però Sánchez, com si tingués ulls al clatell, nota alguna cosa. I quan Santos Cerdán passa de llarg per darrere del president, Sánchez aixeca la mirada i li diu sense obrir la boca: Tu també, fill meu?
Em sorprèn que dijous Sánchez afirmés que es va assabentar de tota la moguda aquell mateix dia al matí. Diria que dimecres s’ensumava alguna cosa. Em sorprèn que, amb el que estava a punt d’arribar, Santos Cerdán anés aquell matí de dijous al Congrés. Es va asseure al seu escó. Va presenciar com els diputats de la dreta demanaven a crits que dimitís. I va acabar llegint l’informe de l’ UCO des de l’escó amb el mòbil i retransmetent la seva caiguda en directe.
És força increïble que a tot un Pedro Sánchez, el polític que s’ha dibuixat com a fred, calculador, implacable, estrateg, l’hi hagin jugat tres personatges com Koldo, Ábalos i Santos Cerdán, que podrien fer un remake de Lladres d’estar per casa.
Conec personalment Santos Cerdán i li vaig agrair públicament la feina que va fer, amb tot en contra, per pactar l’amnistia que va desinflamar la situació a Catalunya. Ha estat l’únic dirigent socialista que ha viatjat a Waterloo i s’ha deixat fotografiar amb Puigdemont.
La foto li ha sortit molt cara. Perquè des d’aleshores es va donar la consigna que el que pugui fer que faci. I deunidó tot el que han fet. Una altra cosa no, però d’enemics, Sánchez no ha deixat de fer-se’n: grans empreses energètiques; càrrecs rellevants del poder judicial, sobretot al Tribunal Suprem; grans grups de comunicació; sectors de la policia i la Guàrdia Civil; defensors de totes les atrocitats que comet el Govern israelià; admiradors de l’Administració Trump. Massa franctiradors per a un Govern tan fràgil.
Serà gairebé impossible de remuntar, fins i tot per a un supervivent com Sánchez, però...
Contra tots aquests enemics Sánchez s’encoratjava. El feien més fort. Estava a punt de convertir-se en un dels pocs líders europeus que mantenen un govern de coalició sense la participació de l’extrema dreta.
Això de Santos Cerdán i Ábalos ho canvia gairebé tot. Han estat els seus secretaris d’organització, càrrec vital al PSOE. I tots dos, si ens creiem Sánchez, l’han enganyat. O s’ha deixat enganyar, perquè tampoc no entenc que a Ábalos el recuperés per a les eleccions del juliol del 2023, la veritat.
Lee tambiénL’alarmista negoci de les empreses d’alarmes
El primer Govern de coalició d’esquerres des de la II República està en xoc. Fora de combat. Per mi no és una bona notícia. Aquest Govern és el que, a parer meu, entén més bé l’ Espanya en què crec. Una Espanya plurinacional, diversa, integradora, on es busca que els que més tenen paguin més, que apuja el salari mínim, que millora els contractes dels treballadors, oberta a altres cultures, solidària amb els pobles que pateixen genocidis, respectuosa amb la diversitat de gènere i sexual. Tot això estarà en via d’extinció amb un govern en què l’extrema dreta tingui protagonisme i dirigents de la dreta menyspreïn amb barra, per exemple, les llengües cooficials. I això és el que ve.
Fa mesos que hi ha un assetjament sistemàtic al Govern espanyol. Res comparat amb el que ara li cau al damunt. El pitjor és que han estat dirigents del PSOE els que li han donat el cop de gràcia. Això serà gairebé impossible de remuntar. Fins i tot per a un supervivent com Pedro Sánchez, que aquesta vegada sembla més tocat que mai. Però...