Com donar vida a la ‘Mona Lisa’
Miquel Àngel aconsellava als seus alumnes: “Pinta amb el cervell i no amb les mans”. Giráldez el cita per desentranyar la neuroenginyeria inversa que assaja a la Mona Lisa el seu rival, Leonardo. Amb l’esfumat, difumina els contorns de la figura fins a fer-los inestables i conferir així vitalitat al rostre mentre explora als marges l’efecte de profunditat i distància. Sap que la nostra retina veu borrosos els objectes distants i nítids els pròxims i ho aplica amb la perspectiva aèria. També a la Mona Lisa pinta de blau el fons, de verd els llocs intermedis i de vermell el que és a prop i se serveix de l’energia de les longituds d’ona dels colors per generar profunditat atmosfèrica i cromàtica. Ticià ja no només esfuma sinó que a més intercala contorns amb una pinzellada molt gruixuda i múltiples irisacions.
Què veu el cervell quan veu un quadre?
A cinc metres d’un Sorolla, hi veus veles, el mar, el cel amb la màgia de la llum mediterrània... A un pam, taques i esborralls.
És això, la pintura?
De prop no entens res, però si t’allunyes una mica...
És un miracle?
I neurociència. El neurocientífic es pregunta per què succeeix el miracle. I l’historiador explica que aquest miracle no passa a Europa fins al Renaixement, quan la gent comença a voler veure en l’art les coses com en la realitat.
Com ho aconsegueix l’artista?
Ha de representar les tres dimensions de la realitat en una tela plana, així que ha de desentranyar i aplicar una enginyeria inversa de la tela al cervell amb perspectiva, ombres, interposicions...
Com passa de l’esborrall a la imatge?
Leonardo Da Vinci comença amb l’ sfumato. Difumina els contorns d’una figura per donar-li profunditat i llunyania, i
després els venecians acaben per eliminar el dibuix i els contorns completament.
Difuminant els contorns de les figures els infonien vida?
Així van descobrir que la nostra retina és heterogènia. Una part, la fòvea, hi veu en alta resolució i la resta, en baixa. Quan mirem el món en panoràmica el veiem en baixa resolució i quan fixem la vista en un objecte el veiem en alta.
Da Vinci va aprendre a enganyar l’ull?
I avui anem desentranyant altres trucs dels pintors des del Renaixement per imitar la realitat. Segles després, les taques de Ticià, Velázquez, Goya, se serveixen de la retina perifèrica per descriure la seva realitat.
De Goya deien que no sabia dibuixar.
També l’hi deien a Ticià. El dibuix se serveix de la fòvea i el processem d’una altra manera. En canvi, si veus de prop El dos de maig , descobriràs que està completament desenfocat.
El papa Innocenci exclama quan veu el seu retrat de Velázquez: “ Troppo verità !”.
En aquest retrat i en altres Velázquez arriba al fons de l’ànima des de fora amb una mestria inigualable; Goya hi arriba des de dins.
Amb taques i esborralls.
Per simular la realitat. Fins al segle XIX la pintura ha de representar de forma veraç el món segons la percepció humana.
Fins que va arribar la fotografia?
Que permet la reproducció sense trucs i deslliura l’art de la servitud d’imitar la realitat. El romanticisme desenvolupa neurotrucs contraintuitius i l’impressionisme encara manté cert nexe amb la realitat, però exagera les tècniques.
I l’abstracció és només per a elits?
Aquest és el seu problema: que ja no representa res. És pura subjectivitat amb personalíssims i interessants enfocaments intel·lectualment, però perd connexió amb l’ observador. La pintura naturalista et descobreix una altra manera de veure la mateixa realitat; l’abstracta et fa veure el que vulguis.
L’abstracció té altres trucs?
Els mecanismes de categorització cerebral són els mateixos, però amb exploracions molt més refinades.
I molt més elitistes?
Es perd el favor del poble, perquè als antics tallers es picava molta pedra per arribar al gran públic; no eren creadors que deixaven Belles Arts i se n’anaven a casa seva a inventar coses.
Altres trucs dels tallers?
Vermeer i els flamencs feien servir l’òptica, de vegades sofisticada, per enganyar l’ull i el cervell a favor del realisme. Ticià, Rubens, Velázquez, Sorolla... són molt diferents, però apel·len a les mateixes àrees del cervell. I no diguem avui els neorealistes com Antonio López...
És més realista que la fotografia?
Es pot aconseguir amb el truc de les claus monoculars que s’observa, per exemple, en El lavatori de Tintoretto. És un quadre rectangular en el qual Jesús renta els peus als apòstols amb perspectives aconseguides amb la projecció de mides i la creació de l’espai.
Utilitzaven a més òptica avançada?
N’hi ha prou amb tapar-se un ull per observar els models i privar-los de profunditat. Els naturalistes pinten tapant-se un ull.
Per veure-ho tot pla?
Així eviten la binocularitat. I és que hi veiem en tres dimensions perquè tenim dos ulls, així que calia tapar-ne un per remetre’s al pla del quadre.
Com aconseguien il·lusió de profunditat, de llunyania, de proximitat...?
Per a les projeccions van recórrer a la geometria euclidiana. Tenien fins i tot màquines de projectar. Dürer projectava amb elles el món sobre la retina.
