Ho té tot en contra, ex- cepte la mètrica del creixement econòmic. Està envoltat d’adversaris menys a l’istme del PIB i jura que la seva península resistirà”, escrivia Enric Juliana diumenge referint-se a la situació de Pedro Sánchez.
Afegia: “És veritat que el creixement del PIB ja no és sinònim de felicitat social”, i som molts els que advertim que el creixement espanyol –i molt particularment el català– crea més problemes que solucions, però el Govern espanyol no està en disposició d’escoltar-nos. Un govern menys assetjat podria adoptar una actitud més cauta, podria provar de modular el creixement dels sectors econòmics que basen el fenomenal creixement en la incorporació de migrants poc qualificats que col·lapsen els centres públics d’ensenyament, pressionen el mercat de l’habitatge i, a la llarga, suposaran una llosa insuportable per al sistema de pensions. Tot i això, seria com demanar-li que tallés la branca on seu.
Gestionar la immigració no és gens fàcil, però hi ajudarien uns acords d’Estat
El Banc d’Espanya ha vingut en auxili d’aquesta política insensata sorprenent-nos amb l’afirmació –continguda a l’Informe Anual, publicat aquesta setmana– que “els guanys de productivitat han estat més intensos a Espanya que al conjunt de la UEM al llarg del període 2019-2024, especialment en comparació amb països com França i Alemanya”.
Llàstima que l’afirmació no sigui veritat. Si ens fixem en el PIB per treballador (que el Banc qualifica de “l’indicador més utilitzat i el que guarda una relació més estreta amb la renda per càpita”), no hi ha hagut cap “guany de productivitat” a Espanya els últims cinc anys, sinó una pèrdua del 2%. També n’hi ha hagut a França (2,4%) i a Alemanya (0,8%), però quin consol és aquest? La diferència és que les pèrdues en aquests dos països són circumstancials, mentre que la feblesa d’Espanya persisteix des d’abans del 2000. En canvi, i en aquest quinquenni, a la UEM en conjunt hi ha hagut un minúscul guany, n’hi ha hagut de significatius (entre el 4 i el 5%) a Suïssa, a Suècia, a Portugal i a Dinamarca, i de molt grans (de l’ordre del 10% ) als Estats Units.
Mentrestant, l’equivalent britànic de l’Airef espanyola, l’Office for Budget Responsibility, ha advertit del que molts advertíem: que la incorporació d’un migrant poc qualificat no suposa un alleujament dels comptes públics, sinó un cost net important, de l’ordre de les 151.000 lliures, al llarg de la seva vida.
Les migracions són un fenomen molt complex, amb arestes econòmiques, culturals i socials, que afecta molta gent de manera molt diversa. Només cal veure el que passa al nostre entorn per copsar que és susceptible de desestabilitzar el consens social i enverinar la vida col·lectiva. Gestionar-ho no és gens fàcil, però hi ajudaria que l’oposició estigués oberta a la construcció d’acords d’Estat en comptes d’entestar-se en la destrucció del Govern. Pagarem molt cara aquesta falta de responsabilitat.