El Congrés dels Diputats va donar dimarts un primer impuls a la reforma del seu reglament de funcionament intern, encaminada a evitar que els pseudoperiodistes emparats per pseudomitjans d’informació continuïn pertorbant l’activitat al Parlament, particularment les rodes de premsa, que boicotegen amb progressiva freqüència. L’impuls va tenir lloc el mateix dia que el portaveu socialista Patxi López, assetjat per un pseudoperiodista, va patir un d’aquests boicots i va haver de cancel·lar la seva compareixença davant la premsa.
PSOE, Sumar, PNB, EH Bildu, Junts, ERC, Podem, BNG i Coalició Canària van donar suport a la reforma, que després dels tràmits parlamentaris corresponents aspira a acabar convertint-se en nova llei, Però no l’hi van donar els dos grans partits de dretes, PP i Vox. Els portaveus de les dues formacions van argumentar que no avalarien mai iniciatives que poguessin reduir la llibertat d’expressió (malgrat que Vox veta l’entrada a certs mitjans a la seva seu de Madrid).
Diríem que els partits que es van pronunciar a favor d’aquesta reforma tampoc no volen coartar la llibertat d’expressió. Però sí discernir entre aquesta i l’atac al dret a la informació que tenen tots els ciutadans, i que es veu menyscabat per l’acció dels agitadors que el torpedinen.
El Congrés emprèn la reforma del seu reglament per aturar els agitadors ultres
L’Associació de Periodistes Parlamentaris ha fet pública una declaració en defensa de la seva professió, considerada no com una arma d’agitació ultra, sinó com el que és: una defensa del dret a la informació de la ciutadania, obtinguda amb respecte als codis deontològics periodístics. En la mateixa línia, el
Parlament de Catalunya i el Consell de la Informació de
Catalunya van firmar la setmana passada un conveni per protegir el bon exercici del dret a la informació a la Cambra catalana. És obligat distingir entre la informació veraç i el discurs de l’odi.
El fenomen protagonitzat pels pertorbadors pseudoperiodístics no és nou, i s’hauria d’haver aturat amb més diligència per part dels polítics que representen el conjunt de la societat. Poc després de la pandèmia es van obrir canals en xarxes audiovisuals en què agitadors d’extrema dreta criticaven el Govern central, sovint basant-se en falsedats. Des d’aleshores, aquesta mena de figures han proliferat, han aconseguit passis com a informadors parlamentaris i han guanyat certa fama. Tenen noms propis i currículums en què apareixen antigues ocupacions com assessors de Vox o candidats europeus de la formació del també agitador Alvise Pérez, així com la vinculació a pseudomitjans que han rebut subvenció d’institucions governades per determinats partits dretans.
La seva actitud a les rodes de premsa es caracteritza per l’assetjament dels portaveus de partits d’esquerra, per saltar-se els torns d’intervenció, per no tenir cap respecte a la tasca dels seus col·legues que sí que observen les normes i per un concepte pervertit i execrable del periodisme, que no persegueix la informació dels ciutadans, sinó l’agitació extremista. Al carrer, la seva conducta és més censurable encara, i els ha portat a protagonitzar episodis d’assetjament i insults a periodistes.
La dreta no dona suport a la norma argumentant que no vol reduir la llibertat d’expressió
Si la reforma del reglament del Congrés progressa, els pseudoperiodistes podrien arribar a ser sancionats per
incórrer en conductes inadequades i, si arriba el cas, privats de credencials. Creiem que aquesta reforma va en la direcció pertinent. Però també que no n’hi haurà prou per frenar l’allau de falses notícies amb què es bombardeja la societat, des de plataformes amb base local o des d’altres que operen a l’estranger. Dijous passat La Vanguardi a va revelar la manera com Rússia va aprofitar la dana de València per propagar
falsedats sobre una Espanya immersa en el caos. Dos anys enrere, la Unió Europea va confirmar la prohibició del canal Russia Today, mesura que el Kremlin va qualificar, per cert, com a atemptat a la llibertat d’expressió.
Vivim temps convulsos, amb una gran profusió de mitjans de comunicació, bastants dels quals alimentats amb informació poc o gens fiable, i malgrat això es presenten com si fossin canals periodístics. Són mitjans amb propòsits inconfessables, incapaços de produir un periodisme indefectiblement compromès amb la veritat. Mitjans que abonen l’agitació social recorrent a recursos malintencionats, però que són incapaços d’establir un vincle durador amb el lector basat en un periodisme independent i fiable.