W h at’s your name? What’s your name? Desenes de nens palestins, amb uniformes impecables, abordaven fa vint anys una delegació de Catalunya en una escola de l’ONU al camp de refugiats de Jabalia. Pasqual Maragall va ser el primer i únic president català que ha visitat els refugiats palestins. Al president el van rebre a l’Ajuntament de Gaza amb un “ bondia”, música de sardanes isenyeres, i es va perdre després al laberint del camp per aparèixer en una barberia on es va tallar els cabells.
Maragall al camp deJabaliael 22 de maig del 2005
Maragall va arribar amb una inversió de 360.000 euros que convertia la Generalitat en el primer govern no estatal que signava un conveni de cooperació amb el camp de refugiats. El projecte liderat per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona volia dotar de serveis mínims un “barri”: construir clavegueres, pavimentar, instal·lar una xarxa elèctrica... A canvi? Al camp hi hauria una plaça amb el nom de Catalunya. Això va ser el 22 de maig del 2005. Avui, a Jabalia només hi ha runa i palestins desemparats. Quants d’aquells nens continuen vius?
L’heterodòxia sempre ha tenyit la política exterior de la Generalitat pel que fa a l’ Orient Mitjà. Jordi Pujol no va amagar mai les seves simpaties cap a la causa israeliana, mentre que Maragall es va procurar un espai central que es va anar diluint a cop de necessitats internes. El protagonisme d’aquell viatge se’l va endur la foto de Josep-Lluís Carod-Rovira amb una corona d’espines –també se la va posar el conseller Antoni Castells–, les banderes i la pugna diplomàtica amb Espanya. Tot i això, Maragall va conjugar una ofrena floral davant de la tomba de Iassir Arafat a Ramal·lah amb una altra al lloc on van assassinar Isaac Rabin a Tel-Aviv.
El tripartit va fer un gir a l’aposta inequívocament proisraeliana de CiU, i Maragall va actuar d’entusiasta promotor de la cimera euromediterrània que havia d’acollir la capital catalana el desè aniversari de la declaració de Barcelona. Va jugar totes les seves cartes per llimar diferències: fins i tot va anunciar, després de parlar amb Joan Laporta, un partit del Barça i una selecció israeliano-palestina, The Peace Team.
Els errors i l’estètica marquen els passos de les institucions catalanes amb Israel i Palestina
Ni abans ni després ha tingut lloc un desplegament igual de soft power català per mediar en un conflicte. Els errors, els excessos de zel diplomàtics i la intransigència ideològica han marcat els passos dels successius governs catalans i alcaldies de Barcelona.
Un manual de l’Ajuntament que compara el mur de Palestina amb l’Holocaust que Joan Clos es va veure obligat a retirar; el boicot d’ICV a l’actuació de Noa a la Diada del 2009 perquè la cantant israeliana no va condemnar l’operació Plom Fos; una visita d’ Artur Mas a Jerusalem Est el 2013 sense cap gest cap a la comunitat àrab; la militància propalestina d’Ada Colau i l’anul·lació de l’agermanament entre Barcelona i Tel-Aviv des del 1998... Els vans intents perquè Israel donés suport al procés, la disputa Junts-ERC per la creació d’una delegació de la Generalitat a Tel-Aviv i ara el tancament de l’oficina comercial
–activa des del 2015– per un acord entre el Govern de Salvador Illa i els comuns.
“Vagi-se’n, senyor Sánchez? Compleixi!”
La determinació del president a l’hora de defensar la decisió contrasta amb la cessió mediàtica de rèdits domèstics als comuns: una fotografia de Jéssica Albiach i el conseller Albert Dalmau. Illa replica l’argumentari de Pedro Sánchez per demanar l’expulsió d’Israel del festival d’ Eurovisió: “No defensem un doble criteri. El que serveix per a un conflicte, Ucraïna, serveix per a un altre, Gaza”, va afirmar. Els efectes són limitats, però alimenta l’acusació de Carles Puigdemont de submissió al Govern de Sánchez.
Les matances dels últims mesos a Gaza justifiquen totes i cada una de les decisions diplomàtiques que serveixin per frenar l’ofensiva israeliana. En un altre pla queden els gestos de driblatge curt: la guerra parlamentària de banderes de la CUP i Aliança Catalana, i l’excés d’estètica a l’anunci de tancament d’oficines o el suport a tramitar proposicions de llei al Congrés que permetin l’embargament d’armes a Israel. Ningú no garanteix que arribi a aprovar-se, però se supera l’escrutini públic sota l’influx de les imatges de nens clamant per menjar i aigua.
