Estareu d’acord amb mi que seria relativament fàcil relacionar algunes frases cèlebres, a la retina de la majoria de nosaltres, amb el president que les va pronunciar. Del “puedo prometer y prometo” de Suárez, el “yo lo que quiero es que España funcione” de Felipe González, passant pel “tenemos el mejor sistema financiero del mundo” (setmanes abans del crac) de Zapatero a l’“ Espanya va bien” d’Aznar. Amb Calvo-Sotelo i Rajoy ho tenim més difícil. Del primer, segurament, per la brevetat del seu mandat i del segon perquè “los chuches”, “me gustan los catalanes porque hacen cosas” o “los españoles son muy españoles y mucho españoles” van eclipsar una altra mena de frases més significatives políticament.
Rajoy a banda, cap de les frases són fútils i tenen molt a veure amb l’actitud i la identificació que cadascun dels nostres presidents va tenir amb el projecte polític que van encarnar i les necessitats del país que van governar. Credibilitat i serietat en Suárez, pragmatisme i modernització en González, eufòria econòmica en Aznar i Zapatero. Encara és aviat per saber les frases que quedaran del president Sánchez, del “mur contra la dreta” al “som més” o les que estiguin per pronunciar encara, però sí que hi ha un cert patró en tots ells: no hi ha una relació lineal entre com se’ls recorda políticament i el que va passar econòmicament i socialment en els seus mandats. Suárez, per exemple, va governar un període de seriosa crisi econòmica i social i, en canvi, totes les dades ens diuen que és recordat com un bon president. I té la seva lògica. La política no és aliena al context ni els electors esperen miracles, només una bona governança dels assumptes col·lectius i un projecte que encamini el destí comú, ateses les circumstàncies. Churchill va créixer com a polític governant temps dramàtics de guerra.
Si el creixement macro no va amb polítiques d’igualtat i redistribució, el benestar desapareix
Tot i això, hi ha alguna cosa d’aquesta lògica que em grinyola. No sé ho veieu igual, però la meva convicció és que l’únic judici polític vàlid és sobre les conseqüències col·lectives de l’acció que impulsa cada governant. He deixat un país millor de com me’l vaig trobar? He deixat un país més d’acord amb el que vaig prometre i per la qual cosa em van votar? Aquestes són, al meu parer, les preguntes rellevants.
És en aquest sentit que em costa d’entendre per què tenim tan poc debat públic sobre el funcionament real de la nostra economia. Ens diuen que Espanya va bé. I és veritat. Espanya ha protagonitzat una de les recuperacions macroeconòmiques més dinàmiques d’Europa després de la pandèmia. L’ ocupació i el PIB han superat amb escreix els nivells precovid del 2019. Tanmateix, segons l’Eurobaròmetre, la percepció sobre les expectatives relacionades amb la situació econòmica és avui pitjor que la que es tenia el 2019. Com s’explica aquesta paradoxa? Segurament perquè la renda disponible en termes reals amb prou feines ha avançat. No ho han fet els salaris reals ( només un 1,1%), no ho ha fet el consum, que gairebé no ha crescut, i tampoc la productivitat, que és el que permet l’augment sostingut dels salaris. L’augment en 2 punts del tipus mitjà de l’IRPF, la inflació soferta el 2022 –especialment en una cosa tan sensible com els aliments– i la bogeria en què s’ha convertit el mercat de l’habitatge contribueixen a aquesta percepció negativa: Espanya va bé, però a mi no tant. Si a això hi afegim un augment de la pobresa (la infantil sobretot) i un ascensor social gripat on heretar és un factor més important que treballar, el còctel està servit.
Lee también‘Black is black’
El creixement econòmic és un factor imprescindible per a la prosperitat d’un país. Però serveix de poc si no es trasllada als ciutadans i els incrementa la percepció de seguretat sobre el futur. Si, a més, aquest creixement macro no s’acompanya de polítiques d’igualtat i redistribució, la paraula benestar desapareix del nostre paisatge.
Combatre la inquietud global que expressen els ciutadans, especialment les classes mitjanes, és el tema més important que tenim sobre la taula. I la clau sobre el nostre futur. No són temps fàcils. I més que una frase afortunada, exigiran uns quants paràgrafs. Potser és hora que dediquem les nostres energies a pensar-los i a executar-los.