No dic que siguin les úniques, però, al començament del seu pontificat, Lleó XIV ha fet reiterada referència a sant Agustí, Lleó XIII i el seu antecessor Francesc. La primera i la tercera eren previsibles. Al cap i a la fi, Lleó XIV és agustí i ha tingut una relació profunda amb el papa Francesc, gaudint de la seva confiança. La de Lleó XIII és sorprenent, excepte segurament per als que el coneixen bé. I totes tres són reveladores del tarannà del nou vicari de Crist.
Benet XVI va dir d’Agustí, l’any 2008, que “és el Pare més gran de l’Església llatina, (…) un home de passió i de fe, d’altíssima intel·ligència i d’incansable sol·licitud pastoral, (que) va deixar una empremta profundíssima en la vida cultural d’Occident i de tot el món”. Això ho va anticipar Pau VI, el 1970, en dir que “es pot afirmar que tot el pensament de l’antiguitat conflueix en la seva obra i que en deriven corrents de pensament que amaren tota la tradició doctrinal dels segles posteriors”.
El seu biògraf, Possidi, diu que semblava impossible que un home pogués escriure tant durant la vida. Les Confessions, la seva extraordinària autobiografia espiritual, han estat un model únic en la literatura occidental fins a la modernitat, precisament per la seva atenció a la interioritat i a la psicologia. Aquesta atenció a la vida espiritual, al misteri del jo, al misteri de Déu que s’amaga en el jo, és una cosa extraordinària, sense precedents, i romandrà per sempre, per dir-ho així, com una cimera espiritual . El seu llegat potser es pot concretar així: interiorització per trobar Déu, l’amor com a essència de la vida espiritual, l’experiència de la gràcia divina, i la vida cristiana com una conversió contínua. No són mals fonaments.
Passem a Lleó XIII. Mentre el socialisme marxista era la influència ideològica més important entre els treballadors industrials amb consciència de classe i els professionals laics, durant el papat de Lleó XIII (1878-1903), l’Església catòlica va propugnar una doctrina del catolicisme social, que va influir en la classe mitjana conservadora, la pagesia que anava a missa i una minoria de treballadors urbans que mantenien els vincles religiosos. La seva encíclica més important ( Rerum novarum , del 1891) condemna la base filosòfica materialista del socialisme, reafirma la propietat privada i condemna la perversió de la competitivitat econòmica desbocada i la creixent acumulació de capital en unes poques mans.
El Papa ha d’afrontar els temes del seu temps, com Lleó XIII, i pensar primer en els darrers. com Francesc
El mateix ús del terme catolicisme social, en lloc de la vella caritat cristiana, és revelador per emparar l’exigència de drets. I, si bé es manifesta en contra dels sindicats materialistes, que considera vinculats als partits socialistes, Lleó XIII advoca per la creació d’associacions que defensessin els drets dels treballadors.
És cert que Lleó XIII havia estat precedit per una part del clergat alemany, que, el 1871, va fundar el Partit Centrista amb el propòsit de defensar els interessos catòlics dins del recent imperi alemany (1870). I, al llarg de les dècades següents, aquest partit va advocar per la llibertat sindical, l’alliberament fiscal de les vendes que cobrien les necessitats bàsiques i la implantació de l’impost sobre la renda, així com va donar suport a les lleis de seguretat social aprovades en temps de Bismarck.
Lee tambiénLa democràcia dels necis
Del llegat de Francesc només cal dir que va tenir el coratge d’enfrontar el desafiament d’una Església que havia perdut rellevància des de feia dècades, tant en nombre de feligresos com en la seva influència en un món cada cop més secularitzat. Va fer el que va poder i com va poder, deixant, com és lògic, molt per fer.
I ara arriba Lleó XIV que, com a agustí, té interioritzat el que deia sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Que, com va fer Lleó XIII, ha d’afrontar els temes del seu temps. I que, com a continuador de Francesc, ha de pensar primer en els darrers. Tot això amb clara consciència d’estar al capdavant d’una institució que funda la seva existència, la seva força i la seva permanència en la Paraula revelada. És a dir, l’eix axial de la qual és la Fe.