La UE, i de retruc nosaltres, es troba en un moment crucial. Perquè no és una qüestió irrellevant que visquem ni més ni menys que la redefinició de l’ordre mundial postliberal al voltant dels Estats Units i la Xina. Justament per això, sembla legítim interrogar-se sobre quina serà la posició de la UE en aquest nou món que s’obre pas. Altres vegades la Unió ha tingut la voluntat comuna de definir el seu futur i, amb això, reforçar la posició global: després de l’enfonsament de les paritats fixes (1973) i l’auge globalitzador, amb l’impuls de la presidència de la Comissió de Jacques Delors (1985-1995) va ser capaç d’avançar cap a la UEM i, amb ella, a finals dels noranta naixia l’euro.
Llastimosament, l’entusiasme que va fer possible aquest progrés es va anar esvaint. Primer, amb el rebuig francès i holandès de la Constitució europea (2005) i, més tard, amb el desastre de la Gran Crisi Financera (2008-2012), exemple de falta de solidaritat. Tot i que els Next Generation de la covid van suavitzar una mica la decebedora percepció, la fragmentada contestació a la crisi a Ucraïna o Gaza o la falta de resposta unitària davant l’auge de la Xina, reforcen la percepció d’una Unió Europea immòbil i incapaç. Afegeixin l’extensió dels partits d’extrema dreta antieuropeus i tindran un panorama descoratjador.
Trump ens ha despullat, ha emfatitzat la crònica incapacitat de la UE
De fet, sota la parafernàlia de les cimeres i com a reflex de posicions nacionals enfrontades, emergeix l’absència de voluntat real de transformació d’aquesta fràgil Unió en un actor internacional solvent. Com en altres àmbits de la vida, la història dels conflictes intraeuropeus és aquí i pesa com una llosa: els principals actors avui ( Alemanya, els Països Baixos, França, Itàlia, Espanya o Polònia) prefereixen ser cap d’arengada que no cua de lluç.
Aleshores, Trump va agafar el fusell. Els seus moviments polítics, militars i econòmics han deixat atònit el món, però a nosaltres ens han despullat i han emfatitzat la crònica incapacitat de la UE. Potser queda algun caliu de l’esperit paneuropeu, i no és cap consol, en forma d’augment de despesa militar que, seguint el diktat americà, hauria d’augmentar fins al 5% del PIB, però fins i tot aquest acord es deixarà, en gran part, a mercè de cada Estat.
Moment de la veritat? No ho crec. La Unió continuarà navegant malgrat Trump, la Xina o Rússia. Tot i això, si en uns temps de redefinició global no som capaços d’avançar amb decisió cap a una nova UE, ja em diran cap a on ens dirigim.
El passat, el nostre passat, ens afecta. En dècades anteriors no vam ser capaços de construir la unió fiscal i política. Ara, quan al voltant tot esclata, som orfes del que cal per afrontar aquest turbulent món. Els Estats Units d’Europa van ser una atractiva idea, un bonic mite. Potser utòpic des del principi.