“Senyoreta, sisplau, però senyoreta...!”. La senyoreta en qüestió, tota cuixes, anava traient-se peces davant la gresca i l'alegria general, que poques n'hi havia llavors; sí, hi havia el 600, i la nevera, però venien amb moltes lletres i aquestes senyoretes arribaven amb poca roba. Els cinemes, que llavors se n'anava molt, i la televisió mostraven un altre país, on la gent es despullava de bon començament sense que passés res i les tapes eren de pernil i gambes. Un altre món era possible que diríem ara, però només a les cartel·les.
Als uns els queien els ulls i a tots, el riure fluix. Gràcies a Ozores, a Landa, a Esteso, a Pajares, el vocabulari nacional es va ampliar amb paraules com “negligé” o “picardia”, l'equivalent de llavors a la Viagra o el Satisfyer d'ara, no ens posem exquisits que cada temps té les seves coses per al que les té.
Aquesta escriventa recorda haver preguntat per què les senyores es posaven aquell trosset de roba transparent si just era transparent i no tapava res. “Perquè callis”, solia ser l'educativa resposta.
Recordo que tenia un company al diari que imitava Mariano Ozores com si acabés de sortir de la pantalla. Allò de la “senyoreta, sisplau”, se li donava genial i ens trencàvem de riure entre titular i titular, que de vegades no surten a la primera ni tampoc a la segona.
Una generació vam créixer amb el que per als uns era “landisme” i per a la majoria “espanyolades”, com les anomenaven a casa, on preferien que veiéssim els dibuixos que venien dels països de l'Est
No se'ns hauria ocorregut mai que allò era “caspós”, en tot cas, el “caspós” era el país i la societat en què vivíem, haurien de passar de nou un parell de dècades perquè ens ho diguessin, la qüestió és que sempre hi ha algú amb la cartilla de la pedagogia ben disposada.
Una generació vam créixer amb el que per als cinèfils era “landisme” i per a la majoria “espanyolades”, com les anomenaven a casa meva, on preferien que veiéssim els dibuixos animats que venien dels països de l'Est i que ningú no entenia, però per això precisament semblaven tan cultes.
Mariano Ozores i els seus no ho semblaven i no aspiraven a semblar-ho, tampoc no he entès mai perquè a finals dels seixanta la televisió franquista emetia aquells dibuixos polonesos, txecs, fins i tot soviètics, el dimoni, vaja, i això que ho he pensat moltes vegades. Potser era per allunyar-nos del televisor, l'altre dimoni, l'“intrús”, com l'anomenaven a la meva escola de monges i els pares hi assentien, el que no treia que tots ens baralléssim després a casa pel sofà quan feien “una d'Ozores”.
Lee tambiénMarca una X a la casella de Belén Esteban
Una d'Ozores que ens alegrava la vida de classe mitjana molt justetament mitjana i molt mesurada, no fos cas que un s'acabés ficant en política o dient una cosa que no s'hagués de dir, perquè que et cantin la canya pedagògica no és el pitjor que et pot passar, la meva generació ho anava descobrint.
Pel·lícula a pel·lícula Mariano Ozores i els seus van construir això que pomposament s'ha anomenat ara “cinema popular” espanyol, potser perquè alguna etiqueta cal posar-li a aquell cinema que simplement aspirava a divertir, perquè el públic tampoc no buscava més que això, sabia a què anava, a una “espanyolada”, com si els francesos o els anglesos no les tinguessin, les seves volem dir.
Lee tambiénLleó XIV, el Papa de la IA
Resulta sorprenent trobar pràcticament només elogis a les xarxes cap a l'ara traspassat Mariano Ozores, a qui @BorrajoMoncho qualifica de “pare del somriure popular”. Molts dels tuits comencen per un “no soc fan seu, però...”.
Però no hem sortit tan malament, ben pensat, els que ens pixàvem de riure en el seu moment amb Los bingueros en la nostra infantesa i adolescència. Ara no faríem les seves pel·lícules, perquè són altres temps, i millors, però com evitar riure amb elles.
