Hi ha una habilitat que Trump i Putin com parteixen i que defineix els líders narcisistes: la negació de la derrota. Tot el que fan ho presenten com a victòria, fins i tot sent una retirada encoberta, una promesa incomplerta o una catàstrofe. Quan els resultats no arriben, els disfressen com a part d’un pla mestre dissenyat per les seves ments estratègiques, encara que només sigui una adaptació oportunista. Han convertit l’ all is going according to the plan en una fórmula de supervivència.
En l’últim contacte telefònic, el president rus va tornar a mostrar el seu talent per posposar compromisos i va deixar en evidència l’ansietat exhibicionista de Trump, que necessita parlar –i ser escoltat– per preservar la seva identitat.
Ni ell ni J.D. Vance entenen que l’ambició imperial de Rússia no és canviable per un retorn al business as usual. Mentre Trump encadena rodes de premsa i publicacions per simular control, Putin delega el relat als seus portaveus,apparàtxiks i tertulians, sorpresos que a Washington encara creguin que Rússia no aspira a quedar-se amb Ucraïna. En la seva lògica de guerra permanent, el portaveu presidencial va afirmar que no acataran cap ultimàtum i el vicepresident del Consell de Seguretat va advertir que Kíiv està davant la seva última oportunitat de conservar una cosa semblant a un Estat. El Kremlin continua projectant força, no perquè en tingui, sinó perquè un líder narcisista no es pot permetre la debilitat.
El llenguatge de l’extermini s’ha normalitzat des de l’Estat d’Israel
Quan el 2022 Rússia va fer saltar pels aires el dret internacional, va obrir la porta a la impunitat com a sistema. Si davant crims tan flagrants Putin ha trobat aliats, justificadors i fins i tot alguna potència disposada a recompensar-lo per aturar temporalment la matança, quin missatge reben els altres? Em pregunto si, en lloc del titubeig estructural, s’hagués actuat des de l’inici amb fermesa –mostrant que optar per la guerra equivalia a aïllament i ruïna políti-ca–, Netanyahu hauria utilitzat la fam i el setge com a armes contra els gazians i si hauria llançat ara l’operació Carros de Gedeó.
Lee tambiénFugir també és pertànyer
A Israel, el llenguatge de l’extermini s’ha normalitzat des d’autoritats de l’ Estat: s’ha parlat sense rubor d’una “Nakba necessària”, es nega la legitimitat de la vida palestina. El narcisisme polític, més que guanyar, necessita no rendir-se mai. Tot va bé, encara que tot cremi.