Les actrius tenim pànic als atacs de riure i alhora ens agraden. Enmig de l’escena, la situació és tan compromesa com innòcua, entre la histèria i el relaxament. És un vertigen que tems però en el fons desitges. Pura contradicció, com la vida. L’actriu que pateix un d’aquests atacs perd els papers i el control de les emocions, que ja estan a flor de pell per la pròpia naturalesa de l’ofici, què hi farem. Sota els focus, amb la cara desencaixada, és un pollastre moll, una ànima despullada desmanegada que emet sons inintel·ligibles, davant l’esglai dels col·legues, espantats i atrets per l’efecte contagi. El riure en cadena és un virus letal. Se sap de companyies senceres fulminades, actors col·lapsats que han acabat tocant el dos, mig ofegats, un rere l’altre, deixant l’escenari buit i el públic a la seva sort.
Són emergències hilarants que sorgeixen de sobte (un petit quequeig, una miradeta) i de vegades se superen amb respiracions profundes, donant l’esquena al públic. D’altres, més greus, es dissimulen fingint brots de plor desesperat, cobrint el rostre amb les mans, sobretot si s’està representant un bon drama. No és difícil disfressar les rialles de sanglots, amb gemecs i espasmes. Curiosa, per cert, l’enorme semblança entre aquestes emocions suposadament contràries. Què ens està dient, i encara no entenem, aquesta semblança entre la rialla i el plor?
Com és possible que a tots aquests mentiders autèntics, que fan declaracions falses, no se’ls escapi mai el riure?
Divagacions de l’ofici actoral. El veritable misteri, com no podria ser de cap altra manera, no és al teatre sinó a la vida. En aquells actors encoberts (competència deslleial) que actuen pel seu compte en la realitat, fora de la seguretat dels teatres, i no pateixen atacs de riure mai. Com és possible que a tots aquests mentiders autèntics, que fan declaracions falses, a preu fet, en institucions i mitjans, no se’ls escapi mai el riure?
Lee tambiénMotius per plorar
Llargues especulacions, entre experts de camerino, ens porten a sospitar que són immunes a aquest virus d’escenari perquè, a força de repetir les seves mentides (i considerant que s’hi juguen la pell al camp de la realitat) se les acaben creient fins al moll de l’os. D’una altra manera esclatarien en rialles i les presons serien plenes de morts de riure. Les actrius encara sabem que quan mentim no estem dient la veritat.