António Costa va estrenar el seu primer viatge oficial a Espanya com a president del Consell Europeu amb una visita a Barcelona per participar en el Cercle d’Economia. És reconfortant que un càrrec tan influent com el seu estigui en mans d’un polític que ha tingut l’experiència de ser alcalde –ho va ser de Lisboa entre el 2007 i el 2015–, tres vegades ministre –d’ Afers Parlamentaris, Justícia i Interior– i també primer ministre de Portugal –des del 2015 fins al 2024–. La seva controvertida dimissió com a cap de govern portuguès per una investigació molt discutida de la Fiscalia li ha donat l’oportunitat de dedicar-se ara a la política europea.
La vigília que Pedro Sánchez presenti avui el seu pla de seguretat i defensa al Congrés, Costa va ser molt contundent ahir
advocant per “l’autonomia estratègica d’Europa”, que, a parer seu, “és la millor manera d’enfortir la relació transatlàntica” amb els Estats Units. La clau del seu discurs, que ha de ser tingut en compte, és que “més que fer 27 rearmaments, cal fer un rearmament col·lectiu”. Aquesta és la clau per a la defensa, però també per a moltes altres decisions que prendrà Europa els pròxims mesos. Es tracta de créixer col·lectivament i no cada país per la seva banda. Té sentit que cada Estat europeu inverteixi més al seu ritme sense coordinar-se amb la resta dels Vint-i-set? No sembla el més lògic, però és el que pot passar.
Costa no ho va dir ahir, però en altres ocasions ha repetit el mantra que no es tracta d’un tema econòmic, de “quant” s’ha d’invertir, sinó precisament d’“on” i “com” s’han de destinar tots aquests diners. El polític portuguès es va felicitar perquè Espanya elevi la despesa en defensa al 2% del seu PIB i va comprar el concepte més ampli que defensa Sánchez d’invertir en ciberseguretat. “No es tracta només d’armar-se i comprar tancs”, va defensar.
Va definir el moment que viu Europa amb un símil amb el temple barceloní de la Sagrada Família: “Potser és una mica així: un projecte enorme, forassenyat, idealista i de dimensions històriques”. La
diferència és que la basílica té un pla clar d’obres i d’execució. Els responsables de la UE haurien de passar de les bones paraules als fets.
